Què es la Processionària del Pi?
La processionària del pi és una espècie d’oruga que es pot trobar en les zones forestals del Mediterrani.
Aquesta oruga es caracteritza per viure en colònies i per moure’s en processó, de manera que és fàcil de reconèixer.
La processionària és considerada una plaga en moltes zones, ja que pot causar danys importants als pins i altres arbres.
Això es deu al fet que la processionària s’alimenta de les fulles dels arbres, això pot debilitar-los i fer-los més susceptibles a altres plagues i malalties.
A més dels danys als arbres, la processionària també pot ser perillosa per a la salut humana i animal.
Això es deu al fet que la processionària està coberta de pèls urticants que poden causar irritació, inflamació i altres problemes de salut.
En els animals, aquests pèls poden causar problemes respiratoris greus.
Per combatre la processionària, es poden utilitzar diversos mètodes, com ara el control biològic, el tractament químic i la poda dels arbres afectats.
També és important prendre mesures de prevenció per evitar que la processionària afecti els arbres i les zones habitades.
On es pot trobar la processionària del pi?
Aquest insecte és típic de la zona mediterrània europea i africana, però també es pot trobar en algunes zones d’Alemanya, Suïssa, Hongria i Bulgària.
Els hiverns freds limiten la seva distribució, ja que només pot viure en zones amb temperatures mínimes superiors als -15 °C.
Amb el canvi climàtic, aquestes temperatures mínimes han augmentat i, per tant, la distribució d’aquesta espècie s’està ampliant cap al nord i a altituds més elevades.
És present a tota la península Ibèrica, incloent-hi les illes Balears.
A Menorca hi ha hagut presència d’aquesta espècie durant els últims 50 anys, des que es van fer repoblacions forestals amb pins espanyols.
Cicle de la processionària del Pi
El cicle de vida de la processionària del pi comença quan les papallones adultes apareixen a la primavera.
Després de l’aparellament, les femelles posen els seus ous en les agulles del pi, i al cap de poc temps neixen les larves.
Les larves són les conegudes com a processionàries, i passen per diferents fases durant el seu desenvolupament.
Primer estadi larvari
En el primer estadi larvari, les erugues acabades de néixer són de color verd i tenen una mida d’uns 2,5 mm, que pot arribar als 5-6 mm al finalitzar aquesta fase.
Presenten taques fosques a la part dorsal dels segments abdominals i taques més clares als segments toràcics.
La pilositat és escassa i la càpsula cefàlica és negra, igual que en la resta d’estadis larvaris.
En aquest estadi, les erugues es desplacen poc i fan niu a cada grup d’acícules on es detenen, tot i que aquests nius tenen poca consistència.
Només es mengen les parts tendres de les fulles, de manera que en els pins afectats es poden veure poms d’acícules semisecs i blanquejats, amb un entreteixit de fils de seda i excrements de les erugues a la base.
Aquesta fase sol durar entre 8 i 12 dies, depenent de la localitat.
Quan surten dels ous, les erugues solen menjar les acícules que hi ha al voltant del lloc on van ser posats, però també poden desplaçar-se a altres branques.
Segon estadi larvari
En el segon estadi larvari, les erugues arriben a mesurar uns 10-12 mm de longitud i la seva part dorsal està recoberta d’abundants pèls de color groc-ataronjat, mentre que la zona lateral és de color blanc.
El seu comportament és similar al de la fase anterior, tot i que els desplaçaments són menys freqüents però més llargs.
Aquesta segona fase dura aproximadament entre 12 i 18 dies i provoca danys a les fulles dels pins similars als de la fase anterior.
Tercer estadi larvari
En el tercer estadi larvari, després de la segona muda, la larva adquireix el seu aspecte més característic, que varia segons la zona on viu: en zones més fredes, el seu tegument és més fosc.
En aquesta fase, es creen els dards urticants que es troben agrupats en dispositius formats pels replecs del tegument, els quals són alliberats pel moviment de la larva.
A més, en aquest estadi solen decidir l’emplaçament definitiu de la colònia i comencen a formar les inconfusibles bosses blanques que pengen dels pins.
La tercera fase acostuma a durar aproximadament un mes.
Quart estadi larvari
En aquesta fase, les erugues augmenten el nombre de pèls urticants i surten cada nit del niu per buscar aliment.
Teixeixen sobre la bossa, aconseguint que es faci més densa i compacta.
La durada d’aquest estadi és variable, depenent de la zona climàtica: en zones fredes pot durar tot l’hivern, mentre que en zones més càlides pot durar només un mes.
Cinquè estadi larvari
En aquest darrer estadi, les erugues continuen augmentant el nombre de pèls urticants i la grandària del seu cos.
S’alimenten activament, devorant les acícules del pi on tenen el niu.
Si queden sense menjar, formen llargues fileres pel terra buscant un nou pi on nodrir-se.
Aquestes fileres són les que els donen el nom de processionària (per la semblança amb una processó religiosa).
L’eruga capdavantera (femella) és la que decideix el lloc adequat per a l’enterrament.
Solen enterrar-se en clars o a les vores dels boscos, buscant sòls ben il·luminats per rebre calor un cop sota terra (si la zona és massa càlida, buscaran sòls ombrívols).
Una vegada sota terra, la processionària comença la fase de crisàlide.
La Crisàlide de la processionària del pi
Una vegada enterrades, les erugues fabriquen un capoll i entren en la fase de pre-pupa, envoltades pel capoll.
En aquesta etapa, muden i passen a la fase de crisàlide, que té tres estats.
Durant la segona fase de crisàlide, algunes erugues entren en diapausa i poden romandre enterrades d’1 a 3 anys, esperant les condicions òptimes de temperatura per emergir.
Una vegada finalitzada la fase de crisàlide, comença l’estadi d’imago, en el qual la papallona nocturna emergeix.
Les papallones adultes es caracteritzen per les seves ales anteriors de color gris amb nervacions i vores negres.
La regió frontal del cap presenta una protuberància còrnia, còncava, amb quatre quilles transversals.
Les femelles, d’entre 36 i 49 mm de llargada, són més grans que els mascles, que tenen entre 31 i 39 mm.
El dimorfisme sexual també es pot apreciar en el fet que els mascles tenen una taca fosca a la regió anal, pèls grisos que els cobreixen el tòrax i una abundant pilositat a l’abdomen, mentre que les femelles tenen escates de color daurat.
Les papallones ponen els ous a les fulles del pi per començar el cicle de nou.
Depredadors naturals de la processionària del pi
Aus:
Hi ha diverses aus que es nodreixen de les processionàries, com ara el picot verd, la puput, el blauet, l’esparver i la guatlla.
Aquestes aus s’alimenten principalment de les larves de la processionària i, per tant, contribueixen a controlar la seva població.
Insectes:
Hi ha diversos insectes que es nodreixen de les processionàries, com ara la vespa parasitoide, que depreda els ous, o el bacteri Bacillus thuringiensis, que infecta les larves i les mata.
Mamífers:
Algunes espècies de ratpenats, com ara la ratapinyada, també s’alimenten de les larves de la processionària.
Fongs:
Els fongs entomopatògens també poden ser depredadors naturals de les larves de la processionària.
Què podem fer si el nostre gos ha estat en contacte amb la processionària del pi?
Si el teu gos ha estat en contacte amb la processionària del pi, és important que actuïs ràpidament per evitar complicacions.
Alguns dels passos que pots seguir són:
Retirar el gos del lloc:
Si el teu gos ha estat en contacte amb les processionàries, és important que el retiris immediatament del lloc per evitar que segueixi en contacte amb elles.
Rentar la zona afectada:
Si el gos ha estat en contacte amb les processionàries, és recomanable que li rentis la zona afectada amb aigua per ajudar a reduir la irritació i el dolor.
Anar al veterinari:
Si el gos presenta símptomes com ara inflor, picor o dificultat per respirar, és important que el portis immediatament al veterinari per rebre tractament.
Els símptomes de la intoxicació per processionàries poden ser greus i requereixen atenció mèdica immediata.
Evitar el contacte amb les processionàries:
És important que evitis que el teu gos torni a estar en contacte amb les processionàries en el futur.
Per fer-ho, és recomanable mantenir-lo lligat o sota supervisió quan estiguis en zones on es troben aquestes erugues.
En general, és important actuar amb rapidesa si el teu gos ha estat en contacte amb les processionàries per evitar complicacions.
Si tens algun dubte o preocupació, és recomanable que consultis amb el teu veterinari de confiança sempre.
Però el més important és evitar les zones de pins quan es època de la procesionaria del pi.
Què podem fer per combatre la processionària del pi?
Per combatre la processionària del pi, existeixen diversos mètodes, que es poden dividir en dos grans grups: mètodes preventius i mètodes curatius.
Mètodes preventius:
- No plantar espècies sensibles: Evitar plantar pins insignes (P. radiata) i pins canaris (Pinus canariensis), ja que són molt sensibles a la processionària.
- Trampes de feromones: Col·locar trampes amb feromones per atraure i capturar els mascles de la processionària, reduint així la reproducció.
- Endoteràpia: Injectar un insecticida específic a l’interior del tronc del pi, que serà transportat per la saba i actuarà contra les erugues.
- Biocontrol: Introduir depredadors naturals de la processionària, com ara mosques parasitoides o nematodes i fomentar la cria d’aus que s’alimenten d’erugues.
Mètodes curatius:
- Eliminació manual dels nius: Retirar els nius de les erugues dels arbres, ja sigui manualment o amb l’ajuda d’eines específiques.
- Tractament amb insecticides: Aplicar insecticides específics contra la processionària, ja sigui per via aèria o terrestre.
- Cremes controlades: Cremar els nius de les erugues en bidons o recipients controlats, per evitar la seva dispersió.
A més d’aquests mètodes, és important prendre algunes precaucions per evitar el contacte amb les erugues de la processionària, com ara:
- No tocar les erugues: El contacte amb els pèls urticants de les erugues pot provocar reaccions al·lèrgiques i problemes de salut.
- Portar els gossos lligats: Evitar que els gossos s’apropin a les erugues, ja que poden patir intoxicacions greus si les ingereixen.
- Evitar zones afectades: Si és possible, evitar zones amb presència de processionària del pi, especialment durant els mesos de febrer, març i abril.
En cas de contacte amb les erugues, és important rentar la zona afectada amb aigua abundant i sabó i acudir al metge si apareixen símptomes com ara picor, inflamació o dificultat per respirar.
Per a més informació sobre la processionària del pi i els mètodes de control, es pot consultar amb l’Ajuntament local o amb un especialista en plagues forestals.
